LA FURA DELS BAUS:DEL TEATRE RITUAL AL VIRTUAL
CONJURAR L’EFÍMER
Des de sempre l’home ha intentat perpetuar la seva memòria a través dels segles mitjançant la creació artística. Perquè l’art sol consolidar obres que tenen la virtut de romandre en el temps i d’ultrapassar l’efímer humà: s’acaben de trobar a Suràfrica joies de fa 75.000 anys! Totes les arts, ben cert, excepte l’art escènica, l’única activitat creativa que té com a característica distintiva el fet de produir-se en el mateix moment en què s’exhibeix i es disfruta, sense possibilitat de transcendir-se més que en algunes traces episòdiques. Aquesta és l’especificitat de l’espectacle, la seva grandesa i la seva servitud, la seva màgia i el seu límit.
La Fura dels Baus acaba de complir vint-i-cinc anys i per tal de conjurar l’irremeiable evanescència del seu pas, ha decidit de celebrar-ho amb l’edició d’un fastuós volum de més de 400 pàgines profusament il.lustrades i un DVD de dues hores de durada que fa un exhaustiu repàs de la trajectòria del grup. El llibre i el DVD són dels pocs mecanismes que el professional de l’efímer té a l’abast per donar fe del seu treball. En aquest sentit, “La Fura dels Baus 1979-2004” (Electa Editorial) aplega els textos, les paraules i els pensaments que ronden l’imaginari dels creadors a l’entorn dels seus espectacles; els gràfics, els esbossos, els dibuixos preparatoris i, sobretot, les més de 500 fotografies i els 120 minuts d’imatges filmades amb què els artistes han volgut fixar i fer repetibles les línies mestres de les seves creacions a través del seu cos, de la seva plàstica i de les seves accions. Són instants de memòria del que van fer i traces del que volen ser. Són els “baus” (baf, rierol) de La Fura, les bafarades de la seva respiració que han entel.lat el vidre de la memòria, rastres segurs del pas inquiet d’aquest grup amb nom d’animal sanguinari que ressegueix rierols per caçar tota mena de conills. Ho explico perquè molta gent encara entén el nom del grup com la “fúria dels bous”, segurament en consonància amb la ferocitat corporal i les formes punxegudes que han caracteritzat els seus espectacles.
L’ESPAI DEL RITU
Vaig veure per primer cop a La Fura al Teatre Poliorama, un 18 de gener de 1983, on estrenaven amb Oriol Tramvia l’espectacle “Via 00”: res no feia presagiar el que vindria després. Havien fundat el grup tres xicots de Moià: Pere Tantinyà, Carles Padrissa i Marcel·lí Antúnez, nucli originari al qual s’afegirien Pep Gatell, Jordi Arús, Àlex Ollé, Jurgen Müller, Hansel Cereza i Miki Espuma. Va ser el moment del primer muntatge amb personalitat pròpia, “Accions” (1984), espectacle caracteritzat per la seva “violència” ritual, cosa que li va valdre el sobrenom de “teatre punk”, que encapçalaria la seva primera trilogia que, completada amb “Suz/O/Suz” (1985) i “Tier Mon” (1987), configurava una nova forma d’espectacle, arcaica i contemporània alhora, que posava en una coctelera l'esperit del ritu i de la festa tradicional i el format del concert de rock i l'estètica urbanoindustrial, obtenint un combinat d'una potencialitat comunicativa insòlita i internacional. No debades seria molt aviat el grup català més conegut arreu del món, particularment d’ençà la brillant inauguració dels Jocs Olímpics del 92.
La Fura venia a culminar una tendència de creació col·lectiva, pluridisciplinar i trencadora que s’ha batejat com a “nova espectacularitat”, els antecedents remots de la qual cal buscar-los en les avantguardes històriques: vetllades futuristes, accions dadaïstes i surrealistes i experiències de fusió entre les arts pròpies dels festivals de la Bauhaus. Fites que es van reactivar en la segona meitat del segle XX amb les diverses manifestacions de l’”accionisme”, això és, l’art com a vivència del “happening”, l’”event”, la “performance” o el “body art”, que conreaven la corporalitat i l’esdeveniment com a experiència de vida i que, sota el signe de la interdisciplinarietat, convocaven recursos provinents del teatre, la dansa, el cinema o les pròpies arts plàstiques. A destacar el Grup d’Acció Vienès (1965) que va incorporar la tradició dels ritus ancestrals i les pulsions elementals del sexe i de la mort, aspectes que són presents en la primera Fura, que alhora es vinculava amb el format festiu de l’àmbit mediterrani, que tan bons resultats havia donat a Comediants i altres conjunts del Teatre Independent.
La primera constant paradigmàtica dels furots consisteix en sortir a buscar l’espectador fora dels espais convencionals per tal d’aconseguir una nova participació i imbricació de l'audiència en l'espectacle. Es tracta d’un espai “trobat”, desvinculat dels contenidors teatrals a l'ús, al qual l'espectador cal que s'adapti progressivament. Un espai insòlit i embolcallador que obliga el públic, des de l'inici, a trencar els tradicionals motllos de percepció escènica i iniciar una nova manera de relacionar-se amb l'espectacle. Quan l'acció es posa en marxa, l'inconegut espai crea incomoditat i incertesa en l'audiència, que ha de moure's al ritme que imposa la canviant escenografia. Empentes, batzacs i trepitjades situen el públic al bell mig d'una nova fórmula de fruïció col·lectiva, a les antípodes del consum privat i individual que ha implantat massivament la televisió. La segona invariant del grup, doncs, és la relació que l'acte espectacular pretén establir amb l'audiència, tothora sotmesa a l'imprevisible. Així s’esdevé també en la segona trilogia formada per “Noun” (1991), “M.T.M.” (1994) i “Manes” (1996), on treu el cap, però, un ingredient nou: la incorporació d’una elaborada tecnologia, particularment en el camp de la imatge mediàtica, que els aboca a un nou estil que no farà més que acrèixer-se en F@ust 3.0 (1998), “OBS” (2000), “XXX” (2002) i “Naumàquia” (2004).
CAP A UNA TEATRALITAT VIRTUAL
L’espectacularitat de la Fura dels Baus respon a la brillant definició de teatre que donava Roland Barthes: una "màquina cibernètica" que en activar-se damunt d'un escenari comença a emetre, simultàniament i amb diversos llenguatges artístics, una polifonia d'informacions adreçades al públic. Per tant, una multiplicitat de signes, de missatges i d'accions que l'espectador ha de desxifrar i d'interpretar en una operació que és a la base del veritable plaer teatral. Això s’esdevé, particularment, quan als proverbials artilugis i enginys mecànics on els actors basculen i s'abaten, s'afegeixen diversos llenguatges audiovisuals que presenten una realitat virtual en paral.lel a l’escènica. Ho fan per primer cop amb “M.T.M.” en tractar la descarada manipulació de la realitat des dels mitjans de comunicació de masses, ho magnifiquen a F@aust 3.0, primera incursió al teatre de text (Goethe) amb la incorporació de la informàtica i la robòtica, i ho recargoluen a “XXX”, on el complex muntatge de vídeo desdobla el relat escènic fins fondre i confondre realitat teatral i virtual. Tot plegat es magnifica i es fa més visible a “Naumàquia” que està girant pel món a bord de la nau que els va regalar la Generalitat de Catalunya i que han transformat en un escenari que funciona com a pantalla de fons d’un muntatge exterior i gegant que busca imposar-se a l’audiència i fer-se ostensible en la immensitat d’un espai neutre. Aquí la novetat està en els textos: lírics els que es reciten per megafonia, joganers els que apareixen a la gran pantalla creuant de banda a banda i trencant-se, com una onada, en una bromera de lletres que impacta contra la cantonada de la imatge. Condiments que, repetits ad nauseam i ja sense nervi, no aconsegueixen cap resultat interessant en l’última aventura: “Obit” (2004), on el grup mostra una perillosa desorientació artística.
Bé que la música en directe ha estat un component fort des dels inicis, la Fura assoleix les seves més elevades fites creatives en l’espectacle total que és l’òpera. De fet amb “La damnation de Faust” (Festival de Salzburg 1999) o “La flauta màgica” (Rurhtriennale de Bochum 2003), ambdues amb escenografia i vestuari de Jaume Plensa, la Fura ha marcat els camins de l’òpera del futur, un gènere que massa vegades ha quedat supeditat al cant i a l’orquestra i que ha oblidat que a més s’ha de fer veure.
El polígon industrial d’espectacles en què s’ha convertit la Fura dels Baus, si bé reflecteix la seva inesgotable pulsió creativa, també evidencia la repetició de les fórmules i la pèrdua de capacitat transgressora, perquè la seva estètica ha estat deglutida i assimilada per les polítiques més conservadores i immobilistes que no s’estan de contractar al preu que sigui el nom dels “fureros” gràcies a la populartitat mediàtica que han sabut construir. Els espectacles d’encàrrec fets per a les grans multinacionals o per als governs més retrògrads no deixen de ser símptomes de la venalitat de l’art contemporani.
|
 |
|
|
Fura: El Martiri de Sant Sebastià (1997)
Lettere da Barcellona I:
La danza-teatro en Catalunya
Lettere da Barcellona III:
Comediants: el poder del relat
|
| |
|
|
